Page 51 - Conferencies de l'Arxiu 1

ELS REMENCES DE CASSÀ DE LA SELVA, 1448-1497 51

comès adulteri i es pogués demostrar; i d) la re-
dempció de persones o remença pròpiament dita,
que va acabar designant les persones que estaven
sotmeses al vincle servil a Catalunya, consistia en
la compra de la pròpia llibertat per tal d’abandonar
el domini d’origen renunciant a tots els drets que
es poguessin tenir sobre les seves terres.
18
La servitud era, però, el resultat d’un llarg procés
d’evolució dels costums i no pas una imposició per
diverses lleis, tot i que alguns historiadors així ho
han considerat en analitzar una de les constitucions
de les Corts de Barcelona del 1283: “Item quod
Figura 8. Els masos de Cassà de la Selva, a partir dels cap- in terris sive locis ubi hominis redimi consueverint
breus dels segles XIII i XIV. © Elvis Mallorquí, 2018 non transferant domicilia sua ad loca nostra nisi se
redimerint”. El rei es comprometia a no acceptar en
els seus dominis homes que no haguessin pagat la
El manteniment de la xarxa de masos, que propor-
cionaven les rendes a cada senyor feudal, exigia redempció. Tanmateix, aquesta constitució, ratifica-
una dedicació contínua per part dels senyors i da en les corts posteriors dels anys 1289, 1291,
dels seus agents. En el cas de tinents de masos 1321 i 1432 i utilitzada per justificar la servitud fins
sense successors o que abandonaven el mas, el a la fi de l’edat mitjana, assenyalava la feblesa de
senyor podia recuperar, en concepte de ‘bene- les elits urbanes i del rei mateix per oposar-se de
vís’, els drets del tinent i buscar la família idònia manera seriosa a la força de la servitud en terres de
per ocupar-lo de nou. Aquesta, però, no era una la Catalunya Vella i, potser encara amb més inten-
tasca fàcil: molts senyors havien de rebaixar les sitat, al bisbat de Girona, on la condició jurídica de
19
prestacions, o bé exigir als tinents que fessin re- la majoria de pagesos continuava essent la servil.
sidència contínua al mas i, si ho refusaven, expul- Però els pagesos no estaven indefensos davant del
sar-los després d’una sentència judicial. Tenir un poder dels seus senyors directes. Amb la difusió
mas comportava la servitud: segons els Costums del dret romà i del notari públic, entre la fi del segle
de Girona, “mansus et borda ex natura sue no- XII i el segle XIII, notaris i juristes van prendre la ter-
minationis importat signum servitutum hominum et minologia d’una figura jurídica romana, l’emfiteusi,
mulierum”. Per tal d’evitar aquestes situacions, per definir els drets de propietat compartits sobre
17
els senyors exercien la remença i els anomenats un bé determinat. La “propietas et utile dominium”
‘mals usos’: a) l’eixorquia i la intestia castigaven corresponia als drets hereditaris dels pagesos so-
els hereus d’un remença mort sense descendents bre els seus béns i el “jus et directum dominium”,
directes o sense testament vàlid amb la tercera als que tenien els senyors sobre les terres dels
part dels béns mobles del difunt; b) la ferma d’es- seus dominis. També van contribuir a categoritzar
poli forçada gravava, amb 2 sous per lliura al bisbat els estatus dels homes residents al camp, fins al
de Girona, el casament de l’home propi tinent de punt que els habitants dels masos, qualificats ge-
mas, que garantia sobre el mas o les terres i béns neralment com a “rustici”, van esdevenir homes
del seu senyor directe com a mínim la meitat del propis, o serfs, dels seus senyors directes.
dot que rebia del seu cònjuge en casar-se; c) no es La lectura atenta dels capbreus senyorials, les
té constància, a les terres gironines, que s’hagues- comparacions amb altres capbreus de la mateixa
sin aplicat ni l’àrsia, que castigava el pagès a qui, parròquia i amb documents notarials o episcopals,
per negligència o per descuit, se li hagués cremat permet redibuixar els grups socials del món rural.
part o la totalitat de l’explotació, ni tampoc la cugu- Tal com s’evidencia en els casos de Ravós del Te-
cia, que sancionava la dona remença que hagués rri i Lladó els anys 1317 i 1319 es distingien els

17. pons guri, 1988: p. 201.
18. Aquestes afirmacions es basen en l’estudi dels manuals dels comptes dels pabordes de l’Almoina de la seu de Girona a càrrec
de Rosa Lluch Bramon. Sobre les característiques de la font, cf. lluch, 2005: p. 25-28.
19. vicens, 1978: p. 18-22; To, 2000: p. 862-864.