Page 64 - Conferencies de l'Arxiu 4

64

Estic d’acord amb l’apreciació de Víctor Alba , amb que ens interessa. Malgrat que la seva anàlisi se
2
qui aquests autors coincideixen plenament. Molt centra en l’àmbit de les societats precapitalistes,
sintèticament, per entendre tant el pistolerisme com fa referències explicatives suficients de la situació
l’esclat violent del 36 cal projectar la mirada al pas- en què es troben les societats occidentals que,
sat més immediat, de manera que fàcilment “es pot segons aquesta interpretació, es troben en un
entendre com a projecció ulterior d’unes tradicions context de crisi sacrificial per renegar de manera
insurreccionals i violentes que enfonsen les arrels al explícita d’allò que es considera sagrat.
segle passat. No és exagerat remetre els orígens Però a veure quin significat atribueix Girard a
de la majoria d’aquestes seqüències insurreccionals aquests conceptes: “El sagrat és tot allò que do-
del segle xx –proclius a encoratjar la violència polí- mina l’home amb tanta major facilitat en la mesura
tica– al peculiar procés de crisi de l’Antic Règim i que l’home es creu capaç de dominar-ho. [...] La
a la construcció de la societat liberal-burgesa. Un violència constitueix l’autèntic cor i l’ànima secre-
procés que va portar aparellades seqüeles de pro- ta del sagrat”. Així, “la crisi sacrificial, la pèrdua
nunciaments militars, guerres i alçaments carlistes, del sacrifici, és la pèrdua de la diferència entre la
motins antifiscals o en contestació a la carestia de
les subsistències, rebomboris contra les quintes, violència impura i la violència purificadora. Quan
esclats i barricades vinculades al progressisme, aquesta diferència s’ha perdut, ja no hi ha purifi-
alçaments republicano-federals (i) cantonalisme”, cació possible i la violència impura, contagiosa, o
entre d’altres mostres d’inconformisme. sigui, recíproca, s’escampa per la comunitat”.
A més, podem argumentar encara amb més força L’autor parteix de l’anàlisi de la pràctica del sacri-
aquest supòsit al constatar que no ens trobem fici, ja sigui cap a un animal o a una persona. A
davant d’una dinàmica aliena al context europeu: nivell significatiu, afirma, no hi ha cap diferència. El
“El cas d’Espanya no va ser un cas aïllat. Convé que es tracta de descobrir és quina funció real té
recordar que, si més no, des dels anys 80 i 90 del aquesta pràctica a nivell social. A diferència de la
segle passat, la violència i l’agitació social virulenta visió tradicional que atribueix al sacrifici una dimen-
s’estenen de manera desaforada i apel·len a fór- sió de morbositat i de sadisme sense pal·liatius,
mules noves, sinó que fins i tot troben en mitjans Girard en fa una lectura definitivament nova. Per
intel·lectuals una acceptació més que habitual . [...] ell “el sacrifici té la funció de calmar les violències
3
Aquest interès obsessiu per la violència i la seva intestines i impedir que esclatin els conflictes”.
universalització semblaven indicar que els supòsits Direu que la nostra societat no coneix el sacrifici
clàssics en què havia descansat la política liberal i que les pràctiques rituals tal com s’entenien i es
fins aquell moment —la raó, l’humanitarisme, la to- vivien antany pràcticament han desaparegut —al-
lerància, el respecte al dissident— començaven a menys pel que fa a la seva funcionalitat social—.
enfonsar-se”. Però fins i tot en el context actual trobem algun ti-
4
René Girard ens proporciona uns instruments pus de relació: “Les societats que no tenen rituals
nous i reveladors que ens poden servir per analit- sacrificials com la nostra, aconsegueixen prescin-
zar, en primera instància, la naturalesa del fenomen dir-ne perfectament; és indubtable que la violència
de la violència i, seguidament, l’objecte d’estudi intestina no hi és absent, però mai es desencade-

2. ALBA, 1996. “Quan els qui no la visqueren en parlen, donen la impressió que la guerra civil —sobretot la banda republicana—
ho inventà tot: passeigs, col·lectivitzacions, milícies, revolució, crema d’esglésies i assassinats de capellans. Diries que no els
han ensenyat mai, per exemple, que Isabel la Catòlica pujà al tron sobre un munt de cadàvers d’una guerra civil; que a Catalunya
tinguérem unes quantes guerres civils (recordeu la dels remences i les lluites entre patricis i artesans a Barcelona) i el seu
rastre de bandidatges i nyerros i cadells; que a tot Espanya, des de Ferran VII, cada cop que la gent ha sortit al carrer, s’han
cremat esglésies (potser no saben que Poblet i Santes Creus ja estaven cremats molt abans del 36?), i que els sometents i els
pistolers, no feren altra cosa, en to menor, que el que feren els, “incontrolats”, el 36. La guerra civil del 36-39 fou un capítol
més d’una tradició de segles i no hi havia cap motiu per suposar que seria diferent de la carlinada o de la guerra del francès.
Potser —només potser— la guerra del 36-39 ha tingut la virtut de tancar aquesta tradició” (p. 9).
3. Els autors Del Rey i González es refereixen explícitament a: Georges Sorel, Friedrich Nietzsche, la publicística dels nacionalistes
centreeuropeus o italians, els manifestos futuristes, Lenin i el bolxevisme, i, finalment, la lluita armada dels independentistes
irlandesos.
4. GIRARD, 1995: p. 22, 23, 38, 56, 101,107 i 269.