Page 61 - Conferencies de l'Arxiu 4

LES VÍCTIMES DELS CAMPS NAZIS 61

una marca política difícil d’esborrar pel falangisme
espanyol. Algunes famílies feien passar l’absent
per desaparegut al front de guerra, a la batalla de
l’Ebre, per exemple.
En general, la majoria de famílies van rebre cartes
des de les CTE o fins i tot des dels camps de pre-
soners de guerra, els stalags. Hem vist que aquest
fou el cas del Raimon Maymí, i possiblement ho fou
també del de Josep Garriga i de Vicenç Nogué, per
bé que el fet de no haver localitzat familiars seus
ens fa difícil de comprovar-ho. Quan aquestes famí-
lies van deixar de rebre aquestes cartes —fruit de
la deportació i reclusió a Mauthausen—, algunes
van fer gestions davant la Creu Roja espanyola per
intentar esbrinar què havia esdevingut al seu fami-
liar, i ho van acabar sabent. Però la gran majoria
mai van saber què havia passat. El fill de Raimon
Maymí, que tenia aleshores divuit anys, va rebre
retornada la carta que havia enviat al seu pare l’oc-
tubre de 1942, a la darrera adreça de la 93a CTE de
la qual tenia constància, per absència del destinata-
ri. La veritat és que Raimon Maymí feia un any que
havia estat assassinat al camp de Gusen.
Garriga, Nogué i Maymí van passar a ser desapare-
guts, amb l’angoixa que acompanya les famílies de
tots els casos de desaparicions forçades, encara
avui dia. Una angoixa envoltada de preguntes que Partida de defunció francesa de Josep Garriga, enviada al
torturaven, d’hipòtesis inversemblants i de falses govern franquista i mai comunicada a la família ni al registre
esperances d’un retorn que mai es va produir. Què civil. Font: Ministeri de Justícia.
havien de pensar els pares i germans d’en Josep, en
Vicenç i en Raimon quan van deixar de rebre les se-
ves cartes a finals de 1940 o principis de 1941? No Unides per als Refugiats) per ajudar els milions
podien ni imaginar-se l’existència dels camps d’ex- d’europeus que havien perdut la seva llar i se signa
termini nazi ni que els seus hi haguessin anat a parar. la Convenció de Ginebra de 1951 sobre l’estatut
Havien refet la seva vida oblidant-se de la família? dels refugiats. Una convenció que també signa
La notícia i la confirmació de la seva mort per- l’Espanya de Franco.
metia a les famílies fer el dol pel fill desaparegut. El govern franquista rep aleshores, entre 1950 i
En alguns casos ho van saber gràcies a supervi- 1952, de mans de la República Francesa, els cer-
vents de Mauthausen que coneixien la persona i tificats de defunció dels morts espanyols als camp
que van aconseguir fer-ho saber a la família, des nazis deportats des de França. Les autoritats del
de la distància. Però la gran majoria de famílies no país veí havien aixecat les actes a partir de la do-
ho van saber —algunes encara no ho saben a dia cumentació conservada a Alemanya, fossin france-
d’avui—, perquè el règim franquista mai va voler sos o no, i això incloïa els republicans espanyols.
que se sabés què havia passat. Però la dictadura, en lloc d’enviar-ne una còpia a
L’actitud del règim franquista de menyspreu cap l’ajuntament i al registre civil corresponent, i de co-
a les famílies de les víctimes arriba a la vergonya municar-ho als familiars, va enquadernar els milers
més absoluta entre 1950 i 1952. En aquests anys de fulls en gruixuts volums i els va arxivar en secret
conclouen arreu d’Europa els processos de recer- al Registre Civil Central de Madrid. Una vergonya
ca de desapareguts, s’apliquen polítiques d’ajut a i una crueltat absolutes. El fill de Raimon Maymí
les víctimes de guerra i d’instal·lació de poblacions morirà el 2007 sense haver sabut mai per què el
desplaçades. A nivell mundial les Nacions Unides seu pare havia deixat d’escriure i no havia tornat.
creen el 1950 l’ACNUR (l’Agència de les Nacions El seu net, Lluís, ho sabrà, per fi, el 2020.