Page 7 - Conferencies de l'Arxiu 2

7

1. INTRODUCCIÓ

Rosa Maria Gil Tort

En l’espai llegim el temps. Arquitectures molt viscudes al Cassà del segle XX

Entre la tardor del 2018 i la primavera del 2019, la sala de can Trinxeria va acollir-nos per parlar
d’arquitectura, des de la dimensió més social d’aquesta disciplina. L’arquitectura com a receptacle de les
activitats col·lectives humanes. El mateix continent era el millor exemple del contingut del cicle.
Si anem al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, trobarem l’arquitectura definida com “la concepció
d’espais o de conjunts per a l’ús i l’ambientació de les persones”. Tan senzill i tan complex com això.
Aquesta raó de ser de l’arquitectura convoca els professionals, des dels orígens de la professió. El
mateix Vitruvi, en el llibre primer del tractat De arquitectura, escrit al segle I aC, ja fixa els tres principis
bàsics que han d’assistir un bon edifici. La utilitat, els edificis es fan per satisfer les necessitats humanes;
la fermesa, els edificis han de ser sòlids i resistents, han d’aguantar el pas del temps; i la bellesa, els
edificis han de ser bells. Molts segles més tard el crític d’art John Ruskin ens deixava la seva visió de
l’arquitectura com “l’art en què es disposen i adornen els edificis plantejats per l’home... i la seva visió
contribueix a la salut mental, el poder i el plaer d’aquests”. Als valors de solidesa i bellesa hi afegíem així
la capacitat dels edificis d’influir en els sentiments de les persones. El cercle el podríem tancar amb la
idea que de l’arquitectura té el premi Pritzker 2016, Alejandro Aravena, quan ens la defineix com “donar
forma als llocs on viu la gent, no pas més complicat que això, però tampoc més senzill”. Amb el gruixut
llibre de Vitruvi sota el braç, el pensament de Ruskin i la clarividència d’Alejandro Aravena, ens vàrem
animar a reconèixer aquestes virtuts entre els edificis patrimonials del nostre entorn immediat. Així vàrem
identificar set diferents tipologies com a escenaris singulars de la vida de Cassà, que van ser presentats,
analitzats i en alguns casos visitats, en el curs de les diferents sessions.
La proposta tenia un enfocament multidisciplinari on el valor patrimonial i la memòria col·lectiva es
conjugaven amb la reflexió sociològica, i sobretot l’anàlisi històrica amb perspectiva social. Per això el
cicle es va titular En l’espai llegim el temps. Aquesta frase de Friedrich Ratzel ens introdueix la mirada
històrica cap a aquells espais que conserven la memòria d’una vida local molt intensa i d’unes històries
particulars que recollides ens parlen d’un temps passat, d’unes necessitats, estratègies i valors.

El cicle s’organitzà al voltant d’una reflexió gairebé antropològica, sobre aquells espais que varen
propiciar la trobada, la formació i l’abastiment dels cassanencs de fa poc o molt un segle. Hem estudiat
equipaments nascuts amb voluntat col·lectiva i d’altres que el pas dels anys els ha atorgat aquesta
dimensió. Hem resseguit la genealogia de petites grans gestes socials, com els casinos, ateneus,
cooperatives i sindicats agrícoles, el glamur de les sales de ball, la gresca de cafès i tavernes, els
cinemes i la promesa de les noves escoles, per a totes les ideologies i valors. Tot plegat per confegir el
retrat participatiu d’aquella vila tapera que avui s’emmiralla en aquells valors inspiradors per no oblidar el
que eren i el que els va fer com són avui.