Page 7 - Plecs 9. Recordem i juguem

juntament amb un metre aproxi- nois havíem de jugar amb aquesta nombre de la nostra col ·lecció
madament de cordó de cotilla, joguina, si no volíem quedar una particular, també ens inventàvem
comprat per 10 cèntims a ca les mica marginats. Si al cap d'un mes jocs, com el deixar-les caure, una
Pepetes, completava l'equip. La o dos, posem per cas, sortien les cadascú dels dos jugadors, des
fèiem ballar a terra, com se supo- bales (nosaltres en dèiem "bori- d'una alçada determinada, al cos-
sa; la collíem amb la mà, també la lles") -llevat de la bala grossa- tot- tat d'una paret, i la que quedava
collíem amb el cordill, sempre ba- hom desava la baldufa i cap ajugar de cara era per a un jugador, i la
llant, naturalment.Tiràvem correus a "borilla". Les noies també hi ju- d'esquena era per a l'altre. Un al-
lluny, i també trencàvem algun vi- gaven, però no de la mateixa ma- tre joc consistia a agafar l'estam-
dre, si anava massa enlaire . Era un nera que els nois. pa per un angle i fer-la girar sobre
joc formidable! Tots recordarem que a les teules si mateixa, tot deixant-la anar, a fi
Els jocs anaven a temporades, i de xocolata d'abans, hi sortien d'imprimir-li velocitat per anar a
també depenia una mica de l'esta- cromos (nosaltres en dèiem "es- parar el màxim de lluny possible.
ció de l'any o de la climatologia. tampes"). Cada marca de xocola- El que aconseguia fer-la arribar
De totes maneres, si els més grans ta tenia la seva pròpia col ·lecció. més lluny, guanyava.Tots els juga-
treien la baldufa, els mésjoves ha- Nosaltres, a més d'intercanviar- dors estàvem obligats a tirar, en-
víem de fer el seguiment i tots els nos-les per aconseguir el màxim cara que no veiéssim cap possibi-
litat de guanyar, motiu pel qual
tiràvem l'estampa més "purrenca"
(dolenta).
La mainada no podia pas estar-se
quieta, i els nois menys que les
noies; per tant buscàvem o ens
fèiem joguines molt senzilles, com
el cèrcol (nosaltres en dèiem ces-
cle), que era una corona cilíndrica
de fusta o de ferro, la qual fèiem
rodar amb la mà, amb una maneta
o amb un pal curt. Tant els uns
com els altres, però més les noies,
ens entreteníem amb el io-io, el
qual consistia en dos discos de fus-
ta o de baquelita -també anaven bé
dos botons grossos- que es feien
baixar i pujar amb un fil que es
desenrotllava i s'enrotllava al voltant
de l'eix que els unia. Els botons
Nina de Montserrat Gener de la meitat dels anys quaranta i imatge del 4 de maigde 1936 també ens servien per jugar a fut -
on es veu un conjuntde nines amb les nenes M. Lluïsa Dausà ; M. Rosa Gener
(MontserratGener). bol. Sobre una superfície plana, hi